Encara que el terme "Internet de les coses" ha gaudit d'un augment de popularitat els últims anys gràcies als avenços increïbles d'empreses de tecnologies de la informació com Microsoft, Libelium i Cisco, el concepte d'Internet de les coses és molt més antic del que puguis pensar. La frase en si "Internet de les coses" va ser encunyada per Kevin Ashton el 1999, però la idea és molt més antiga. Va aparèixer el 1926 quan Nikola Tesla va dibuixar una imatge fascinant d'un món interconnectat en una entrevista amb la revista Colliers.
Pot ser que Tesla oferís la descripció més antiga de la Internet de les coses quan va dir: "quan la connexió sense fils s'hagi aplicat completament, el món sencer s'haurà convertit en un gran cervell, cosa que ja és, els objectes del qual seran partícules d'un tot rítmic i real... i els instruments mitjançant els quals podrem fer això seran increïblement senzills comparats amb el telèfon actual. Qualsevol podrà dur-ne un a la butxaca de l'americana".
Amb l'aparició de l'IPv6 hi haurà un gran augment de la quantitat d'objectes connectats a Internet. Aquests objectes podrien ser qualsevol cosa, des d'objectes quotidians a coses que encara no s'han inventat o, fins i tot, animals de granja. El límit més important de la Internet de les coses serà la nostra pròpia imaginació. La història de la Internet de les coses s'està començant a explicar ara, però quan va començar? Vegem alguns dels objectes de la Internet de les coses més antics.
Torradora per Internet
John Romkey i Simon Hackett van crear la primera torradora que estava connectada a Internet a finals de la dècada de 1980. Els organitzadors de l'Intertop Internet Networking Fair van desafiar Romkey el 1989: li van dir que si podia crear un model funcional del dispositiu per l'any següent, li atorgarien l'atracció principal per donar a conèixer el seu dispositiu. Romkey va formar un equip amb Hackett, es va imaginar presentant l'invent al públic a la fira de 1990 i tots dos es van posar a treballar en el projecte immediatament.
A l'Intertop 1990, la torradora va ser un gran èxit. Al públic li va encantar el fet que una torradora pogués ser controlada a través d'Internet, però també els va atreure el potencial darrere la idea: què més podia controlar-se per Internet? On podia arribar aquesta tecnologia?
Tot i això, el 1990 la torradora encara necessitava una persona per introduir les llesques de pa dins la màquina abans de posar-la en marxa. Romkey i Hackett, interessats en automatitzar tot el procés, van construir un sistema de grua que introduïa la llesca, de manera que van tenir la torradora per Internet millorada llesta per a l'edició de la fira de 1991, per a la satisfacció dels espectadors.
Vídeo: Bismart guanya Best Innovation & Technology Solution a IoT World Congress
Predictor de la ruleta portàtil
Des de la invenció dels casinos hi ha hagut somiadors que han intentat guanyar a Las Vegas i fer-se rics. La majoria d'aquests somiadors es queden a mig camí i el crupier els treu fins l’últim cèntim. Però de tant en tant apareix un innovador de veritat amb una idea extraordinària per vèncer el sistema. Edward Thorp, matemàtic excepcional i científic tocat de l'ala és un d'aquests revolucionaris.
De fet, Thorp va revolucionar el joc literalment. Durant un temps a mitjan segle XX, els casinos de Las Vegas van alterar les regles del blackjack per donar avantatge al crupier després que concebés un sistema de recompte de cartes basat en probabilitat per guanyar un premi més gran. Però va utilitzar els diners per un altre projecte molt diferent: el predictor de ruleta.
El 1955, Thorp va crear un ordinador portable molt complex basat en cadència i sons tonals que podia predir el resultat d'una ruleta. "El dispositiu analògic, de la mida d'un paquet de tabac, va produir uns guanys inesperats de més del 44% quan s'apostava a la casella favorita", escriu Thorp al seu estudi sobre el dispositiu. Thorp descriu de manera fascinant al seu estudi les ocasions en què va utilitzar el dispositiu als casinos de Las Vegas. Val molt la pena llegir-lo. El dispositiu tenia certs problemes de viabilitat, però va aconseguir el seu objectiu amb tant d'èxit que en la posta a prova en rodes de regulació va guanyar més de 8.000$ a partir d'apostes no més grans que 25$!
Màquina de refrescos per Internet
La idea darrere la Màquina de Coca-Cola per Internet era simple i naixia de les necessitats humanes més bàsiques i la voluntat de facilitar-nos la vida. Els estudiants de la Universitat Carnegie Mellon havien de recórrer un llarg camí des del departament d'informàtica fins a la màquina de Coca-Cola del campus i moltes vegades es trobaven que la caminada era infructuosa o frustrant perquè no hi havia Coca-Cola o només n'hi havia de natural acabada de deixar a la màquina amb cap possibilitat d'apaivagar la set de ningú.
La solució? Microinterruptors. Un grup d'estudiants decidit a posar fi a aquesta situació desafortunada i massa freqüent va piratejar la màquina i va instal·lar microinterruptors connectats a un programa servidor programat per mostrar l'estat de la Coca-Cola: si hi havia ampolles o no i si eren fredes o no. Per a què una ampolla fos reconeguda com a "freda", la màquina n'havia de detectar la presència durant un mínim de tres hores.
El resultat va ser que durant aquelles llargues nits estudiant al campus, els estudiants podien saber en qualsevol moment si valia la pena el passeig fins a la màquina i, de ser que sí, de quina columna d'ampolles havien de triar la Coca-Cola.
La cafetera de la Trojan Room
Es creu que la primera web cam es va instal·lar per controlar l'estat de la cafetera a la "Trojan Room" de la Universitat de Cambridge, Anglaterra. Una càmera de 128 x 128 controlava la que era l'única cafetera de l'edifici i mostrava una imatge en directe gris i minúscula de la cafetera a l'escriptori de tothom que estigués connectat a la xarxa local.
La transmissió en directe de la cafetera significava que, de la mateixa manera que amb la màquina de Coca-Cola, ningú no hauria de passejar-se fins a un altre pis per trobar que no quedava cafè. Quan la World Wide Web va aconseguir mostrar imatges el 1993, la transmissió s'hi va traslladar, cosa que va donar a la cafetera de la Trojan fama mundial fins a la seva desaparició el 2001. La cafetera es va convertir en tal sensació a Internet que quan es va aturar la transmissió el 2001, la notícia va aparèixer a les primeres planes de nombrosos diaris del món, entre els quals hi havia The Guardian.
La WearCam d'Steve Mann
Es creu que Steve Mann és el pare dels dispositius de la Internet de les coses portables. Sembla que el primer exemple del concepte apareix a partir del seu experiment amb la connectivitat el 1994, quan va connectar una càmera a les seves ulleres i va retransmetre tot el que veia en directe a la xarxa.
Mann reconeix que la seva idea és probablement la segona retransmissió per càmera a la xarxa, perquè el seu experiment es va basar en la cafetera de la Trojan Room de la qual hem parlat abans. La idea va durar dos anys, fins que Mann va aturar la retransmissió el setembre de 1996. Tot i això, encara es pot veure una galeria d'algunes de les coses que Mann va veure quan duia posada la càmera.
